viernes, marzo 01, 2013

El libro

"La Núria es va aixecar ben aviat el dilluns. Era el seu primer dia de tornada al treball després d’unes merescudes vacances: un meravellós viatge per Turquia, un país que la va seduir. Això si, només el país, perquè la seva fantasia de viure una passió turca com la que va viure la Desideria, el personatge de la novel.la del mateix nom d’Antonio Gala, lamentablement, no es va complir. I això, tot i que no ho admetria mai davant de ningú, li produïda una lleugera decepció.
Aquest viatge es tractava del seu primer viatge a l’estranger. De fet, es tractava del seu primer viatge en edat adulta, perquè el darrer va ser aquell de final de curs de l’institut quan va anar a Mallorca a l’edat de setze anys. Des de llavors no havia fet cap altre. I això que ja havien passat gairebé trenta anys!
-Mare meva, com passen els anys! –es deia sovint.
I la veritat és que si que passaven depresa. Amb la malaltia de la seva mare, cuidant d’ella fins la seva mort, ni es va adonar que la seva joventut havia passat volant. De vegades, reflexionava sobre la relativitat del temps, ja que aquells anys, els de la seva joventut, havien estat un vist i no vist, en canvi, les hores al costat de la seva mare agonitzant, al cap i a la fi, les mateixes hores de la seva joventut, havien sigut lentes i angunioses.
-Contradiccions que té la vida –es deia.
Va mirar el calendari. 1 de setembre, Sant Lleïr. La Núria era una autèntica addicta al santoral, des de ben petita. Era un costum familiar que tenien la seva mare, la mare de la seva mare i suposava que, també, l’àvia i la besàvia. Ho considerava una tradició familiar, igual que la de posar el nom dels descendents en funció del Sant del dia de naixement. Quedava, per tant, una setmana pel seu aniversari. Li agradaria celebrar l’efemèride d’alguna manera especial, però a qui volia enganyar, feia temps que les amigues de la infància, l’institut i, fins i tot, les de la universitat havien desaparegut de la seva vida. La Núria creia que era normal. Les poques amigues que havia fet tenien la seva família i va arribar un moment que les converses amb elles no li aportaven res més que autocompassió. Qui voldria passar el temps amb una «solterona» sense fills ni marit i que es passava les hores entre llibres?"

(El Google Translate hace maravillas jejeje)
Así empieza el relato que me van a publicar en un libro que saldrá a la venta para Sant Jordi. 

¡Estoy emocionada! 
Y lo quería compartir con todas vosotras :)

12 comentarios:

Juli Gan dijo...

És la història de tantes i tantes persones...Passa la vida i un dia et trobes amb 40 anys i penses que no vas aprofitar la teva vida. Hi ha gent de vida molt trista, per desgràcia.

PD: Discúlpa'm les faltes en català. Quin sant és sant Lleïr? El dia 1 no era Sant Artur?

Hei Jei dijo...

http://parroquialgaida.wordpress.com/el-santoral-catolic/el-santoral-de-setembre/

soy taaaaaaan beata jajajaja

Juli Gan dijo...

Ah, Liceri. Aquí hi ha algún amb aquest nom. Hala, rep els Sancts sacraments i la bendició apostòlica de...de...¿Quién coño da ahora la bendición si Benet Tsé-tsé, como las moscas, se ha pirado?

Nosu dijo...

Me gusta! Que bien! Felicidades!

Blau dijo...

Jeicitaaaaa, Congratulatiosn! me lo leí yo solita sin traductor ;-) estoy en intensivo de catalán.

Blau dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
A.Blume dijo...

Me gusta me gusta :D

iTxaro dijo...

WUAUUUUUUUU

no me extraña que estes emocionada

enhorabuena y achuchón pa ti

OVEJANEGRA dijo...

Enhorabuena escritora...

Tuki dijo...

Enhorabuena!!!!

Butterflied dijo...

Qué ilusión más tonta leerlo todo y comprenderlo sin traducción... Esto es to de ver l'APM?, te lo prometo. xDDDDDD

Qué guay que te lo publiquen, Jei, es de las cosas más satisfactorias que encuentro en la vida.

Petonets!

Nohaydos Sintres dijo...

Si es que vales un potosí...